L'Urdangarin té un gran mestre

Ahir el periodista Jordi Basté -que deu injectar-se Redbull a les venes- es va estrenar a la Televisió Espanyola Catalunya, rebatejada com a "2cat" (quina manca d'imaginació que té el personal que cobra de la "Res Publica"...) amb un nou programa anomenat "Pla seqüència". 

La idea del programa és, segons resa la pàgina web de RTVE, mantenir "una conversa real i fluïda amb un convidat o convidada, enregistrada en un únic pla seqüència d'aproximadament 55 minuts sense cap mena de tall ni edició".

En Basté va entrevistar -en primícia- l'Iñaki Urdangarin- i va tenir una més que respectable audiència, ja que va fer un share del 9,2% i 145.000 espectadors, molt lluny del programa de TV3 "Polònia" que amb 249.000 espectadors va fer un share del 17,2%. Tot i així, es tracta d'una audiència molt bona. Suposo que el "morbo" de conversar amb un ex-membre de la família real li donava a l'estrena del programa un plus que en Basté va saber aprofitar.

L'entrevista -tot i que en Basté ja des de l'inici es refereix a conversa, tal com diu la pàgina web- té lloc dins un cotxe que condueix el periodista i està rodada efectivament amb tècnica de pla seqüència, sense edició. I dinc entrevista perquè digui el que digui en Basté, ell pregunta i l'Urdangarin contesta, però aquest no li fa cap pregunta al periodista.

A favor de l'Urdangarin he dedir que parla un Català més que decent, i això, en un ex-membre de la família real espanyola, té molt de mèrit. El seu fill Pablo però, al que truquen durant l'entrevista, tot i viure a Catalunya i jugar a handbol amb el Fraikin Granollers, parla amb en Basté i el seu pare en Castellà, cosa que no acabo d'entendre, però en fi, cadascú és cadascú.

Però anant al gra del contingut, he de dir que, malgrat sentir un gran respecte professional per en Jordi Basté, el que vaig veure no em va agradar gens. Per molts motius, el primer dels quals és que s'entreveu que entre tots dos hi ha una relació personal que podríem titllar fins i tot d'una certa amistat, amb la qual cosa, en Basté va passar de puntetes (de fet va esquivar) per qualsevol de les preguntes que un periodista hauria d'haver fet i que era el que tenia veritable interés de conèixer des d'un punt de vista informatiu.

La "conversa" es va centrar en bona part en l'estada a la presó d'Urdangarin (després de ser jutjat i condemnat a 6 anys de presó -no ho oblidem- per delictes i crims com ara l'apropiació indeguda de fons públics, falsedat documental, frau fiscal i evasió de capitals, que no és poca cosa), ja que va ser condemnat a 6 anys de presó dels quals va cumplir-ne 1.000 dies, és a dir més de dos anys i mig, a la presó de Brieva (Àvila), una presó per a dones en la que va estar aïllat i va disposar de totes les comoditats. Vaja, que no va ser un "pres qualsevol".

Urdangarin, pobrisó meu, va jugar el joc de la llagrimeta, de fer pena als espectadors explicant com de sol es va sentir a la presó i com de malament ho va passar, i que allà es va "reinventar". Ja vaig mullar dos mocadors.

L'entrevista em recorda a la que el periodista francès de France 3 Stéphan Bern li va fer no fa gaire al seu ex-sogre a Dubai. Una respallada en tota regla. La petita contribució al blanqueig d'un delinqüent, en aquest cas confés i convicte, que no ha mostrat cap mena de penediment. I per acabar de reblar el clau, diu, "o tempora, o mores" que va perdre, literalment "un dels amors de la seva vida, la Cristina". Home, dic jo que si no li hagués fet banyes d'una forma tan descarada, potser aquest amor de la seva vida encara seria amb ell, no? Com en el cas del seu ex-sogre,  ni una explicació, ni una justificació, ni un gest d'humiltat de veritat. Una vergonya, en definitiva. Va tocar les mels del poder i es va pensar que era un intocable. I es va trobar amb el jutge Castro (un valent i un representant de la cara més honesta de la judicatura).

I, oh curiós! L'Urdangarin, com el seu ex-sogre -que, recordem-ho, el va introduir en el noble art d'enriquir-se sense fotre ni brot-, també farà....sí, si en tenien cap dubte, un llibre que publicarà Editorial Grijalbo (del grup Penguin Random House) i que portarà com a títol "Todo lo vivido", i que, com el Borbó, vindrà a ser com una mena de memòries en les que justificarà la seva "reinvenció" personal després de passar, ai las, per la presó. Però res de rendir comptes ni explicar per què presidia l'Instituto Noos.

El que a mi em sembla és que el personatge, que, tal com confessa en la conversa amb en Basté deu estar sense un euro, necessita redimir la seva imatge pública i blanquejar el seu passat com a delinqüent associat a la casa reial (el seu màster a ESADE per la via ràpida -de convalidacions- ni el seu pas per Telefónica Internacional USA no s'explicaria si no hagués estat membre de la reialesa) per a tornar a generar ingressos, ni que sigui passant de revista en revista i de plató en plató.

En fi, una molt lamentable conversa que li treu força respectabilitat a en Jordi Basté com a periodista, però a un "divo" com ell, segur que les opinions dels altres li deuen entrar per una orella i sortir per l'altra.

Les trampes de l'Emèrit

El divendres, dia constitucional, aprofitant el pont, vaig estar passejant per Madrid. A mig matí vaig anar-me'n a El Corte Inglés de Castellana, el més gran de la capital, i vaig passar estona a la secció de llibreria la meva preferida, juntament amb el racó Gourmet.

Estibes de llibres de la biografia de Juan Carlos I, que porta per títol "Reconciliación" (Editorial Planeta -tot lliga-), 23,65€, atapeïen les illes centrals de la secció de llibreria. Confesso que vaig estar a punt de comprar-lo, només per pura curiositat antropològica. I també per veure si la seva autora, Laurance Debray (casada amb el fill del prestigiós periodista francès Jean-Jacques Servan-Schreiber), n'ha fet una biografia mínimament rigurosa o es tracta d'una hagiografia, com em penso, ja que la periodista ha declarat diverses vegades la seva adminarció per la figura de l'Emèrit, arribant-lo a acompanyar fins i tot a Sanxenxo quan l'Emèrit ha vingut a participar en una regata.

Però no vaig caure a la temptació. Si s'escau, el demanaré a la biblioteca de Girona, perquè no vull contribuir ni amb un cèntim d'euro a fer encara més ric a un evasor d'impostos.

En tot cas, la maniobra és oportuna i segurament la seva publicació molt ben calculada en el temps, en coincidència amb el cinquanta aniversari de la mort del dictador (on curiosament no se'l va convidar a l'acte conmemoratiu al parlament espanyol) i amb la creixent influència de l'extrema dreta a Espanya i al món.

Es tracta d'una operació de blanqueig en tota regla. Primer de la seva figura, tacada de forma definitiva i sense redempció possible degut als excessos que va cometre durant el seu regnat -en l'àmbit personal i en l'econòmic- i després del franquisme, en un llibre en el que no s'aborda de debò cap dels escàndols d'amants i evasió fiscal que el van acabar forçant a marxar d'Espanya en el que ell qualifica d'"exili voluntari" a Abu Dabi.

Vaig sentir l'entrevista que el periodista de la cadena de televisió francesa France 3, Stéphene Bern, li va fer, i em va semblar una broma de mal gust. Primer perquè Bern no li fa cap pregunta veritablement compromesa (i això que un equip de France 3 es va desplaçar a Abu Dabi per a gravar-la) sinó que més aviat el respalla, i després perquè Juan Carlos afirma, contundent, que no es penedeix de res del que va fer (diu literalment al periodista: "No em penedeixo de res, intento no tenir remordiments, però per descomptat que aniria més en compte si hagués de tornar a començar"). Per cert, l´únic element interessant de l'entrevista és que el Borbó (com a bon descendent de la monarquia francesa) continua parlant un francès sorprenentment bo, tot i l'edat i segurament la falta de pràctica d'aquest idioma. 

Pel que sembla, Juan Carlos I, deu generacions després del seu parent Lluíx XIV, no vol morir ni a la guillotina ni a l'exili i aquest llibre forma part d'un pla per, com a mínim, intentar canviar l'opinió a la ciutadania, cosa impossible d'aconseguir, a parer meu.

Prova d'això ha estat el vídeo que, com si d'un professional de la comunicació es tractés (de l'engany, de fet), i amb la bandera d'Espanya onejant de fons, va publicar a You Tube la setmana passada, en el que emula els tristos i falsos missatges de Nadal que va repetir cada any durant 39 anys per a publicitar el seu llibre (recorden el "yo he venido a hablar de mi libro?", doncs això mateix). Un espectable vergonyós, lamentable i inversemblant que a més a més posa en un seriós compromís l'actual rei d'Espanya.

Font: You Tube

Aquesta aparició a You Tube ha fet més mal a la monarquia que no pas bé. Els comentaris a xarxes socials han estat demolidors en un 99% dels casos. Tal ha estat el despropòsit que la casa reial va assegurar que no en sabia res, i que, una vegada visionat, l'han titllat d'"inoportú i innecessari", en un acte d'autodefensa. Missatges com aquests provoquen exactament l'efecte contrari del que suposadament pretenia el Borbó.

Dubto que ni els més devots monàrquics el vulguin tornar a veure "restaurat moralment" després de totes les proves del seu comportament poc digne (pagaria la pena recuperar aquells missatges de la Nit de Nadal en els que deia que tots els espanyols són iguals davant la llei i que la honestetat i la vocació de servei han de ser els principis rectors dels que es dediquen a l'administració de la cosa pública...). Els escàndols amb la Barbara Rey, Corinna Larsen, caceres a Botswana sense coneixement del govern espanyol, evasió d'impostos i un llarg etcètera d'irregularitats del que hauria d'haver estat un servidor exemplar invaliden la restitució de l'honor.

No és gens d'estranyar que el CIS ja fa anys que no pregunta en les seves enquestes periòdiques, sobre el grau d'acceptació de la monarquia entre la població espanyola. No sigui que tinguessin un disgust.

La insignificància d'Europa: el cas de Nicolas Guillou

Aquests darrers dies s'ha anat fent coneguda una notícia que, com a ciutadà i com a europeu, em posa els pèls de punta.

La notícia, que ara els passaré a resumir, escenifica de forma tan meridianament clara el menyspreu que els més poderosos senten cap a aquesta Europa que no deixa de ser gaire altre cosa que un conjunt de nacions poc benavingudes i amb una amplitud de mires de vol gallinaci, que ens hauria d'interpel·lar a tots els que tenim un sentiment de pertinença a aquest vell continent que un dia va ser el bressol de la civilització, on va començar gairebé tot...

I també mostra de forma manifesta i evident els mètodes mafiosos que utilitza el nou govern dels Estats Units, imposant la llei del més fort (del que té més recursos i el que està més ben armat -n'estem veient un clar exemple aquests darrers dies a Venezuela, on Estats Units ha imposat un bloqueig aeri sense precedents-).

Retinguin un nom: el del jutge francès Nicolas Guillou. Aquest jurista és magistrat del Tribunal Penal Internacional de La Haia, i des de fa un temps, està vivint un veritable infern. La raó? Doncs no és altra que ser un professional ètic i independent que va autoritzar a la Cort Internacional a emetre ordre de detenció contra el primer ministre israelià, Benyamin Netanyahu, i el seu ministre de defensa, Yoav Gallant, acusats de crims de guerra i contra la humanitat pel genocidi que Israel està (encara avui) perpetrant a Gaza.

El seu calvari va començar el 20 d'agost d'aquest any, quan l'administració nord-americana el va, literalment, condemnar sense judici per la seva gosadia.

Les "sancions" del govern nord-americà prohibeixen a qualsevol persona -física o jurídica- dels Estats Units, incloses les seves filials a l'exterior, oferir cap mena de servei a les persones que són a aquesta "llista negra", la llista dels leprosos, a la que els Estats Units hi manté 15.000 persones, en la seva majoria terroristes, presumptes terroristes o dictadors de repúbliques bananeres (els dictadors dels països del Golf Pèrsic, naturalment, en queden exclosos, l'emèrit auto-exiliat, també).

Les conseqüències d'aquesta Santa Inquisició del Segle XXI en són immediates. El jutge Guillou (i nou altres membres del Tribunal Penal Internacional) han estat eliminats, literalment, de plataformes com Amazon, Facebook, Paypal, Instagram o WhatsApp. Però això no és tot, només és el començament del malson. El jutge Guillou no pot fer transaccions en dòlars, ni rebre paquets de companyies com DHL, o Fedex i li han cancel·lat les targetes bancàries Visa, Mastercard i American Express.

El problema encara és més greu en el seu cas, perquè té la "desgràcia" d'estar casat amb una dona nord-americana i els seus fills també ho són, per tant, si l'ajuden, tenen la possibilitat, encara que remota, de ser condemnats a una pena de 20 anys de presó. 

En una veritable Europa, una federació d'estats sobirans amb dignitat i un cert prestigi internacional (pel que es pot veure no en tenim cap) fets com aquest haurien de treure els ciutadans al carrer i la presidència europea hauria de tornar-s'hi amb sancions de la mateixa magnitut i natura contra ciutadans nord-americans que, per posar un exemple, hagin participat en la imposició d'aranzels suplementaris als productes europeus. Però no és el cas. Europa és petita i cobarda, i inexistent com a realitat política al tauler internacional, o si no inexistent, insignificant, com resa el títol de l'article.

Escriu avui Yanis Varifakis (un ex-polític d'aquells que no agraden a Brusel.les, precisament perquè posa el dit a la llaga) al diari Ara: "A l'Europa real a ningú no li va importar el calvari de Guillou. És un símptoma de la caiguda del nostre continent a un estat de vassallatge indiscutit. Resumits en tota la seva essència, els fets del cas són desconcertants més enllà de qualsevol mesura. Tenim al davant un ciutadà francès. Un magistrat de cert renom, membre d'un tribunal que la diplomàcia europea va crear amb grans esforços per deixar enrere un passat en què els criminals de guerra podien escudar-se rere els seus governs.(...). Les sancions imposades són una classe magistral sobre el buidatge de la sobirania europea. Converteixen Guillou en una "no-persona", no només als Estats Units, sinó també en el seu propi país, al cor de la mateixa Europa".

Putin no pot sobrevolar Europa, tampoc Netanyau, per por a ser detinguts en espai aeri europeu, ja que sobre ells pesen ordres de cerca i captura de la CPI, però la revenja del gendarme nord-americà és un plat que es menja fred. 

Quan l'aprenent de monarca Donald Trump rep el dictador-monarca d'Aràbia Saudita, Salman Bin Abdulaziz, que, recordem-ho, va ordenar assassinar el seu opositor Jamal Kashoggi a l'ambaixada saudita d'Istambul -el van esquarterar a trocets molt petits- i un periodista li pregunta pel fet a Donald Trump en roda de premsa durant la visita de Salman, Trump va contestar: "Things happen", i es va quedar tan ample.

És exactament el que va dir Kissinguer sobre Pinochet, després del cop d'estat a Xile que a l'any 1973 va derrocar a Salvador Allende (després d'assassinar-lo): "Pinochet és un fill de puta, però és el nostre fill de puta".

Doncs en el cas de Guillou, probablement Donald Trump haurà dit, o pensat, "Nicolas Guillou és un fill de puta, però no és el nostre fill de puta". 

I malgrat això, molts continuen dormint bé tota la nit.

 

Se sabrà tot

Em permeto titular aquest article amb el títol d'un llibre de l'admirat escriptor i periodista Xavier Bosch que va guanyar el premi Sant Jordi 2009 amb una novel·la en la que el periodista Dani Santana es veu embolicat en un afer de corrupció i terrorisme istlàmic a Barcelona entre els anys 2004 i 2026.

No vull parlar del Dani Santana, sinó de Carlos Mazón, ara ja ex-president de la Generalitat Valenciana i Maribel Vilaplana, periodista.

Cada dia que passa, i a mesura que es van coneixent els fets de la fatídica tarda del 29 d'octubre de 2024, surt a la llum més misèria moral i més mentides que han anat explicant aquests dos indesitjables des de fa un any.

I tot això és gràcies a la tenacitat i la professionalitat de la jutjessa de Catarroja Nuria Ruiz Tobarra, la ja coneguda com la "Jutjessa de la DANA", que, per les seves actuacions, d'una coherència aclaparadora, es diria que és una professional que vol arribar fins al final i que en definitiva, se sàpiga tot el que va passar aquella malaventurada tarda de tardor. 

Gràcies a les seves interlocutòries volent esbrinar la veritat de l'actuació del president de la Generalitat aquella tarda, s'ha pogut saber que president i periodista (que ja havia refusat l'oferta de dirigir el canal autonòmic valencià "À punt") es van veure al restaurant "El Ventorro" (al seu propietari li ha tocat veritablement "la grossa", ja que si hom vol dinar al seu restaurant, ha d'esperar-se com a mínim un parell de mesos) i van endrapar un "menú concertat" pel mòdic preu de 82,5€ el cobert. 

Per sort pels afectats, com a mínim, la factura no la va pagar la Generalitat Valenciana sinó el Partido Popular (si l'hagués pagat la Generalitat l'escàndol hagués pujat un grau més).

Font: Diari El País

Però jo em pregunto ja d'entrada, com és possible que un dia feiner, dimarts 29 d'octubre de 2024, el president d'un govern es dediqui a tenir dinars privats amb una periodista en el reservat d'un restaurant que "cutreja" (tant el reservat com el restaurant mateix i el menjar que s'hi serveix), durant més de quatre hores? Forma part això de les tàsques pròpies del més alt representant d'un govern regional? A mi em sembla que clarament no, i espanta pensar en el que deuen fer molts d'aquests personatges quan -com en aquesta ocasió- no hi ha ni llum ni taquígrafs.

Al web del restaurant s'hi especifica que només serveix dinars de dilluns a divendres de dues a cinc de la tarda.

Però la persistència de les pesquisses de la jutjessa (que no es deu creure ni un borrall de les declaracions de la senyora Vilaplana en seu judicial -tantes contradiccions només indueixen a pensar que la periodista va ometre la veritat des del començament- ni de tot el que ha afirmat el patètic Carlos Mazón, mentider compulsiu) han permès saber l'hora en que la periodista va sortir del pàrking on tenia aparcat el cotxe: les 19:47. És a dir, que quan van sortir del local només hi devia quedar el propietari.  

Com que del restaurant al pàrking hi ha una distància curta, hom pot deduïr que van sortir poc abans del restaurant (o no, però això també s'acabarà sabent, més tard o més d'hora). I ha quedat finalment acreditat que la periodista va acostar Mazón al palau de la Generalitat amb el seu cotxe i el va deixar sobre les vuit del vespre.

Van estar dinant tanta estona? Realment el president no es va assabentar del que estava passant a l'Horta Sud quan tenia el telèfon mòbil connectat i durant molta estona va estar contestant trucades. Ningú va advertir els seus escortes o al propietari del restaurant del que estava passant?

De veritat algú s'ho creu? Jo francament no. Però tinc plena confiança en que la tossuderia de la jutjessa Ruíz acabarà donant més fruits, o al menys així ho espero. Perquè desenmascarar aquests miserables és ja una qüestió de decència i deontologia.

El nou franquisme (o el que no va marxar mai)

El 20 de novembre m'ha enxampat als Estats Units per motius professionals i no vaig poder escriure sobre el tema el dia que tocava, però més val tard que mai. Perquè és un tema del que cal parlar.

Cinquanta anys de l'efemèride de la mort del tirà, un dels personatges més sanguinaris, mesquins i cruels que ha donat la història contemporània espanyola, mereix, com a mínim una reflexió i un article. 

Especialment en els moments actuals, en els que hi ha una sèrie de circumstàncies geopolítiques que fan que la dictatura de Franco sigui blanquejada per l'extrema dreta, en particular VOX, partit en el que alguns dels seus membres diuen en públic i sense complexes allò que durant alguns any després de la mort del dictadors deien grupúscles com la Fuerza Nueva de Blas Piñar. Hem sentit a l'hemicicle espanyol un diputat del partit d'extrema dreta que "con Franco había vivienda y se podía comprar vivienda, ergo, con Franco vivíamos mejor".

Això fa uns anys era impensable, però l'extrema dreta està envalentonada i ha perdut tota vergonya, esperonada, en gran manera pels exemples que arriben dels Estats Units, amb l'autocràcia que pretén instaurar Donald Trump a cop de decret executiu, i tots els aprenentatges que individus sense escrúpols com Roger Sotone o Stefan Bannon han transmès a molts líders polítics nord americans i europeus. 

Font: www.stoneZone

És el triomf de l'antipolítica, segurament conseqüència d'una conjunció concatenada de fets que són complicats de gestionar (immigració massiva, problemes d'accés a la vivenda, renda disponible minvant per a una majoria de famílies, percepció de manca de seguretat -i atribució de la inseguretat als immigrants-....).

Aquest caldo de cultiu, al Madrid imperial s'afegeix a una situació de facto que és que en realitat, en fer una transició i no una ruptura, el franquisme no va acabar de marxar mai. Només es va depurar a l'estament militar, especialment després del 23 de febrer de 1981 (el cop d'estat del coronel de la guàrdia civil Antonio Tejero Molina ho va catalitzar), però al que anomenaríem "deep state" no va canviar pràcticament res.

No hi va haver pràcticament cap depuració a la justícia ni a l'alt funcionariat de l'estat. Les classes dirigents i els que s'havien enriquit durant el franquisme van continuar vivient com si res no hagués passat, i ara, com deia, han perdut la vergonya i ho demostren sense cap mena de complexe.

La sentència sobre el fiscal general de l'estat, Álvaro García Ortíz, és un clar exemple del que estic dient. En una inaudita situació sobre la que vaig escriure ahir, el fiscal ha estat condemnat (hi ha fallo) sense que se n'hagi publicat la sentència (que es coneixerà més endavant. L'opinió pública no sap per què se l'ha condemnat, i això en un estat de dret amb separació de poders. El mal, però, ja està fet i els hereus del franquisme somriuen satisfets. Una passa més cap a l'objectiu final.

Escriu avui a l'Ara el filòsof Josep Ramoneda: "De fet, en aquest cas, l’aura política que l’envolta no sorprèn en la mesura que ha estat un procediment sense altra pretensió que utilitzar l’alt tribunal per salvar els seus interessos personals (en aquest cas d'Alberto González Amador, la parella de la presidenta de Madrid). I que han trobat en el fiscal general el punt sensible per assolir els seus propòsits. L’acceleració amb què el Tribunal s’ha pronunciat –una setmana després del judici–, la comunicació del resultat abans d’escriure i aprovar la sentència, és a dir, sense l’acta del partit, no fa més que posar en evidència la politització del cas. Pressa per girar full. I la manca, fins al moment present, de proves contundents posa de manifest el pes de la subjectivitat en la decisió dels jutges".

Això que acaba de passar, insòlit, no hagués passat fa uns anys. I, encara que no sóc partidari de la teoria de la conspiració, la data en la que es fa públic el fallo, 20 de novembre, no és casual de cap de les maneres. 

El franquisme sociològic persistia, però hi era de forma més aviat soterrada, sense manifestar-se, sense fer gaire soroll, apareguent només de sobte quan es tractava de lligar curts a Catalans i a Bascos, però deprés, durant pràcticament 50 anys, tornava a amagar-se. 

Avui, es donen les circumstàncies i el caldo de cultiu perquè es tornin a mostrar i defensin el llegat d'un franquisme, i sense vergonya anuncïin barbaritats impracticables com que volen expulsar 8 milions d'immigrants (portaveu de VOX, en roda de premsa, 7 de juliol de 2025). La banalització de les misèries del franquisme per part de l'extrema dreta i el seu domini de les xarxes socials fa que molts joves, desinformats, pensin que la dictadura no va ser tan dolenta i que fins i tot va aportar coses bones. 

Fins l'Emèrit, autoexiliat a Abu Dabi, en aquest llibre vergonyós i lamentable que li han escrit i publicat a França, s'atreveix a defensar la figura de Francisco Franco, normal d'altra banda, perquè el va salvar de l'ostracisme i la misèria econòmica en la que vivia a Portugal.

Corren mals temps per a la democràcia, i és responsabilitat dels que creiem en els principis democràtics cridar ben fort per aturar els peus als que es volen carregar el sistema des del sistema, emulant l'estil del seu mestre Donald Trump.

Sentència del cas del fiscal general de l'Estat (o la parcialitat de la Justícia)

Aquesta setmana ha quedat palès -però molts ciutadans dubtosos d'estar radicalitzats ja fa molt de temps que ho teníem clar- que la Justícia (o al menys una part d'ella, i sobre tot, sobre tot, el Tribunal Supremo) no és objectiva sinó que fa molt de temps que li va caure la bena dels ulls. Es tracta de la tercera pota de la separació de poders orígen dels sistemes democràtics.

D'entrada cal treure's el barret per a aplaudir la rapidesa de determinades sentències. Qui diu que la Justícia a Espanya és lenta? Ho és només en general, però quan cal prémer l'accelerador -una part de la Justícia és extraordinàriament dil·ligent (hi ha un gag del programa de TV3 sobre la sentència del Procés que no té desperdici)- es prem. Tot sigui pel bé general de determinades forces polítiques.

Cal aplaudir Miguel Ángel Rodríguez, perquè aquesta és, després de la creació del personatge d'Isabel Díaz Ayuso, una de les seves jugades mestres. Una mentida difosa per aquest senyor, que té una reputació que el precedeix (una de les seves frases cèlebres és: "Yo soy periodista y trabajo en política. No soy un notario que necesite ninguna compulsa", on es pronuncia clarament afirmant que la veritat no l'interessa ni gens ni mica), ha estat el detonant de la persecució i cacera del fiscal general.

Si analitzem els fets amb fredor i objectivitat, el cas del judici al fiscal general de l'Estat, Álvaro García Ortiz, va començar arran de dos fets presumptament delictius comesos per part d'Alberto González Amador, el "xicot" de la presidenta de la Comunidad de Madrid. Aquest senyor, que té una gran pinta de delinqüent -presumptament- estava imputat (està encara, però m'hi jugo un pèsol que se'n sortirà) per la -presumpta- comissió de dos delictes, un de frau fiscal i un altre de falsetat documental.

Doncs, el resultat, de moment, és el més fidel reflex de la gran dita: "se'ns pixen a sobre i diuen que plou". És el món al revés. El presumpte delinqüent haurà de ser indemnitzat amb 10.000 euros per part del ja ex-fiscal general de l'Estat per revelació de secrets. Costa de creure tanta parcialitat, i tan poca "justícia".

Tot va començar quan l'intent d'acord que els advocats de González Amador van proposar a la fiscalia, es va transformar, per art de màgia, en una notícia del diari "El Mundo" afirmant que l'intent de pactar la conformitat sortia de la fiscalia i no pas de l'acusat.....

He seguit el judici i em sembla inversemblant que, amb una absoluta i aclaparadora falta de proves (cap dels periodistes que va testificar com a testimonis van acusar el fiscal general i la UCO no va poder acreditar cap del fets que imputaven al fiscal) i amb la sentència final encara per redactar, el Tribunal Suprem ja s'hagi pronunciat amb aquesta sentència-llampec que considera el fiscal general culpable, l'inhabilita durant dos anys i el condemna a pagar 10.000 euros a l'Alberto González Amador.

Però la composició dels membres del Tribunal que van jutjar García Ortiz és tan transparent com l'aigua: se'ls veu el llautó. Per si no ho saben els en nomenaré tres. Carmen Lamela (la jutgessa que va empresonar els "Jordis" per pujar sobre un cotxe de la guàrdia civil, o que va empresorar el joves d'Altsasu, que va instruir el cas del major Trapero o que va mantenir el presó provisional a en Sandro Rosell gairebé durant dos anys), Manuel Marchena (va jutjar i condemnar els membres del Procés i es va oposar més tard a l'aplicació de l'amnistia) o Antonio del Moral, ultra conservador i vinculat a l'Opus Dei (el jutge que "reia" durant el procés, enfotent-se dels processats a la seva cara, mostrant la seva total parcialitat).

El Tribunal doncs ha fallat sobre la base de fets no provats, només d'indicis. Tinc moltes ganes de llegir l'argumentació de la sentència (que es pot recórrer). No em sembla que això constitueixi una bona praxi, però en un món al revès en el que els més poderosos acaben imposant la seva llei (com al "Far West") tot sembla possible. Només puc titllar-ho d'una manera: un escàndol.

Entre la Rosalía i Oques Grasses

La setmana passada va ser la setmana mediàtica de la Rosalía com a conseqüència de la campanya de presentació del seu quart àlbum anomenat "Lux". Vam esmorzar, vam dinar i vam sopar amb la Rosalía a tots els mitjans de comunicació i les filtracions prèvies d'algunes cançons abans de la presentació formal del disc (una jugada de màrketing?...Tal vegada).

Un veritable bombardeig per terra, mar i aire. La presentació a Madrid, la presentació a la Sala Oval del Museu Nacional d'Art de Catalunya, amb 900 convidats, l'actuació a València, i les entrevistes a les emisores de ràdio i cadenes de televisió.

Diria que és la primera vegada a la meva vida que m'he sentit tan aclaparat per l'estrena d'un disc. I amb això no vull dir que no senti simpatia per aquesta cantant, de la que confeso que sé molt poc, però que em cau molt bé. 

El fet que una estrella de fama mundial a l'alçada de les Katy Perry, Taylor Swift i companyia tingui la humiltat que demostra aquesta cantant, que no amaga la seva catalanitat i que ha inclòs el Català en un disc en el que canta en 13 llengües (una de les quals la nostra) i que a més a més canta amb l'Escolalia de Montserrat, són per mi tot un aval per aquesta cantant, tot i no ser gens fan del seu àlbum anterior "Motomami" i tampoc entendre del tot aquest que acaba de presentar. Però si la crítica mundial l'ha aclamat unànimement deu ser per algun mèrit.

I per acabar-ho d'adobar, dilluns d'aquesta setmana va ser la convidada al programa de Televisión Española "La revuelta", que presenta David Broncano i que va fer una audiència històrica (tant que des de "El Hormiguero" es van queixar...). L'entrevista va tenir un "share" del 20,4% amb 2,7 milions d'espectadors de mitja, xifra que, en un món d'audiències fragmentades pel desplaçament de la televisió com a mitjà d'entreteniment, és tot un rècord. La xarxa "X" anava plena de comentaris, i la immensa majoria, positius (cosa molt estranya en aquesta xarxa, plena de "haters" i de mala llet).

I aquesta setmana ha estat la de la formació osonenca "Oques Grasses". També ha aclaparat el focus mediàtic, també hi hem esmorzat, dinat i sopat, i amb tota la raó. Han anunciat el seu comiat després de 14 anys de carrera

El seu concert de comiat a l'Estadi Olímpic, previst pel 10 d'octubre de 2026 va exhaurir les 55.000 entrades que es van posar a la venda per internet (jo entre els afortunats que en van comprar) en exactament 21 minuts. 

Una cosa així per a un conjunt que canta en Català és un fenòmen inaudit. L'èxit va animar el grup a organitzar un segon concert el dia abans, el 9 d'octubre. Les entrades es van posar a la venda a les 12 d'ahir divendres i van batre un altre rècord, ja que la segona tanda de 55.000 entrades es van vendre en 19 minuts (es van registrar 180.000 connexions simultànies -segurament de molta gent que estava provant de comprar entrades des de més d'un dispositiu). 

Això els situa a l'alçada de grups d'abast mundial que són els únics amb poder d'atracció suficient per a omplir escenaris de tal aforament més d'un dia, com ara Karol G., Coldplay o Bruce Sprinsteen. Només en Lluís Llach, l'any 1985, va ser capaç de reunir 100.000 persones al Camp del Barça. Oques Grasses, amb dos concerts, haurà estat capaç de superar aquest rècord.

Molta gent es pregunta com és possible que un grup tan peculiar com Oques Grasses, que canta en Català i que fa una música tan diferent pugui aglutinar tanta gent? La resposta podria ser que es tracta d'un fenòmen que connecta molt amb la gent de totes les edats, és molt intergeneracional, i molt "nostrat", algunes de les seves cançons ja formen part de les referències culturals de tota una generació.

L'èxit els ha agafat tan de sorpresa que ja han anunciat que organitzaran dos concerts més els dies 5 i 7 d'octubre, i tan de bò que siguin capaços de vendre-les. Si un grup de casa nostra té èxit, ens n'hem d'alegrar.

Font: Web Oques Grasses

I enmig d'ambdos esdeveniments, la fantasmagòrica aparició d'en Leo Messi al Camp Nou per a fer-se fotos i penjar-les a Instagram...que també ha deixat hores i hores de material per a ràdios, teles i premsa. Davant de tanta misèria moral i política que ens envolta, la gent del carrer acaba concluent que el que els apaivaga les penes de l'ànima és el "panem et circenses".