La inversió xinesa a la Zona Franca

La notícia d'aquest matí de tots els diaris editats a Catalunya (ja des d'ahir) és el desembarcament de l'empresa automobilística xinesa Chery a Europa, en concret a la Zona Franca de Barcelona, a les instal·lacions de l'antiga Nissan Motor Ibérica. Una notícia transcendent de mena, d'aquelles que no cada dia, ni tan sols cada més, surten als diaris.

Aquesta informació, és naturalment, portada de tots els diaris de Barcelona, però de cap portada dels de Madrid. He fet un cop d'ull als principals rotatius editats a la capital d'Espanya, hi ho he pogut constatar, però m'ha estat més fàcil llegir la notícia d'El Nacional (https://www.elnacional.cat/ca/politica/portades-madrid-no-interessa-chery-sino-eta_1200503_102.html). De Catalunya, el que més interessa és el fenòmen pallasil de l'Aliança Catalanya de la senyora Sílvia Orriols (quin especímen! si em permeten) i les aventures i desventures del "terrorista fugado" Puigdemont.

Així van les coses en aquestes terres i aquesta és una veritat com la copa d'un pi. Els èxits econòmics que poden beneficiar Catalunya no interessen gairebé ningú de la capital. Però no hem quedat que també som Espanya, que fem part d'Espanya? Doncs només quan interessa i pel que interessa. L'únic fet remarcable, i positiu, va estar la presència del president del Govern Pedro Sánchez, al costat del president de la Generalitat, Pere Aragonès, a l'acte de signatura de l'acord entre entre Ebro i Chery.

L'acord, immens en termes econòmics, generarà quan la fàbrica estigui en ple funcionament, uns 1.200 llocs de treball directes (amb prioritat pels antics empleats de Nissan, molts d'ells a l'atur des de 2020, quan la japonesa va tancar les portes) i més de 20.000 indirectes l'any 2029, quan de la nova factoria de Barcelona es preveu que en surtin 150.000 vehicles, i de retruc, permet recuperar la mítica marca EBRO, de la que ens recordem els que ja tenim una certa edat.

Un èxit industrial per a Barcelona i Catalunya. I per l'equip que ho ha fet possible. Tinc l'orgull de poder escriure que una de les persones que l'han fet possible és un gran amic meu, cosa que m'omple de joia, per ell i per nosaltres, i pel futur industrial de Catalunya.

No vull fer política en aquest article, però si he de triar entre un Hard Rock Cafè o un parc temàtic de casinos i de lleure i hostaleria o un hub industrial automobilístic, entendran que des de la meva perspectiva no hi ha color. No hi ha color. Vinc de la indústria, on treballo des de fa més de vint-i-cinc anys i no puc obviar les virtuts de sostenibilitat, llarg termini i valor afegit que aporta la indústria, associada, naturalment, a salaris ben pagats i a un satèl·lits d'indústria auxiliar i de R+D que esdevenen un cercle  virtuós.

Chery serà el primer fabricant de vehicles xinès que desembarca a Europa, en una calculada política d'anticipar-se als aranzels que la UE posarà a la importació de cotxes elèctrics de fora de l'espai europeu. També naturalment, els polítics sempre van tard, són reactius i no proactius.

Després de l'absència a Xina des de finals de 2019 degut al tancament de fronteres que va causar el Covid19, vaig poder-hi tornar el juny passat. Puc afirmar que la transformació del país en només 5 anys en matèria de mobilitat elèctrica ha estat increïble. A Shanghai només es pot circular per les autopistes interurbanes si es té placa verda, és a dir, vehicle híbrid o elèctric, i més del 50% del vehicles que hi circulen ja ho són. Mai havia vist a la ciutat un cel tan blau i tan clar com vaig veure l'any passat. I si fa cinc anys la majoria de vehicles que circulaven per les seves carreteres eren europeus, coreans o japonesos, cinc anys després són xinesos. De cotxes estrangers només queden els de luxe, i no per a gaire temps.

En tot cas, una gran notícia per a Catalunya. Amic Jordi Bellobí, felicitats per aquest gran èxit.

La fi de les roses (i en part, de la il·lusió de Sant Jordi)

La setmana passada vaig veure a TV3, al telenotícies, un reportatge que entrevistava un cultivador de roses, "Flors Pons", empresa familiar ubicada al maresme amb més de 45 anys de tradició de cultiu i venda de flors. És l'últim cultivador de roses de Catalunya. Si fins als anys 80 del Segle XX, dels 7 milions de roses que es venen a Catalunya cada any només una petita part era importada d'Holanda i França (entre un 1% i un 2% del consum total), la proporció s'ha invertit en 40 anys. Enguany, només un 0,7% de les roses que es vendran (unes 50.000) seran catalanes. 

Les altres procedeixen fonamentalment de Colòmbia i Equador, països amb un clima en el que tot l'any és primavera i aquestes flors creixen de forma fàcil i sense restriccions dels productes fitosanitaris que es poden utilitzar, i naturalment, amb un cost de mà d'obra que és impossible d'igualar.

Tornem doncs a les raons que esgrimeixen els pagesos i que fa uns quants mesos van paralitzar mitja Europa amb vagues, bloquejos de carreteres i manifestacions (en la majoria dels casos justificades, tot i que no calia perjudicar -bloquejats a la carretera- als que no fem política) sobre normatives imposades per la Unió Europea en què les exigències a les produccions locals (en matèria, per exemple de pesticides i d'altres productes fitosanitaris) són extraordinàriament dures i en canvi productes marroquins, asiàtics o sud-americans tenen carta blanca per a entrar al mercat europeu sense restriccions ni exigències. 

No sóc pas proteccionista en matèria econonòmica, més aviat sóc de l'escola lliberal, però he d'admetre que comprar i regalar roses que cada any fan menys flaire (no sabia per què, però ara ja ho sé: perquè es passen molt de temps en càmeres frigorìfiques i viatgen en contenidors refrigerats durant més d'un mes des que han estat tallades) i que al cim no deixen cap valor afegit a Catalunya, em fa més aviat poca gràcia. O més ben dit, no me'n fa cap.

Ens omplim la boca parlant de sostenibilitat i economia circular i comprarem 7 milions de roses que procedeixen de l'altra banda de l'Atlàntic i que per ser transportades aquí consumiran una gran quantitat de combustible fòssil mentre els camps del Maresme i del Baix Llobregat romanen cada vegada més erms. És una mica absurd, no els sembla?

Si a això hi afegim la tristor que transmet el cartell institucional de Sant Jordi de l'Ajuntament de Barcelona, que és on la celebració de la veritable Diada Nacional de Catalunya (a mi no m'agrada celebrar derrotes o si volen, no sóc de celebrar victòries borbòniques) és més multitudinària i vistosa, doncs a un li venen ganes de no celebrar gaire res.

Si s'hi fixen, el cartell és com l'alcalde Collboni. De fet, és un fidel reflex de la seva personalitat. Gris, anodí, desposseït de qualsevol personalitat i caràcter. Sense senyeres (Déu vos guard d'expressar qualsevol signe de catalanitat...), sense llibres i pràcticament sense roses. D'on surt tanta intel·ligència i empatia? Qui caram és el cervell que dissenya aquestes mediocritats, per no utilitzar un altre mot que també comença amb la lletra m?

Em queda el consol de pensar que la producció local de llibres sobre tot en Català, però també en Castellà (Catalunya és un referent mundial en l'edició de llibres en els dos idiomes) i la seva venda, serà aquest any, durant la setmana de Sant Jordi, molt alta, o al menys això diuen les previsions.

Jo hi contribuiré. Regalaré llibres en comptes de roses, un per a mi, i un altre pels altres membres de la meva família. 

"Expats": la nova plaga

El cap de setmana passat el vaig passar a Barcelona. Tot i que al Cap i Casal hi vaig pràcticament amb freqüència setmanal, ho faig gairebé sempre per motius estrictament laborals i per tant no solc fer-hi  turisme. De fet, la darrera vegada que hi havia anat per lleure va ser el 27 de desembre de l'any passat, que hi era per motius professionals i vaig aprofitar per quedar-me a veure una obra de teatre amb l'Anna. I aleshores va ser només una tarda-vespre amb la qual cosa poc vam poder veure, més enllà del teatre Coliseum.

Aquesta vegada hi hem passat un dia i mig també per anar a teatre, però hi hem anat amb més temps. A l'article d'avui no vull parlar de teatre però sí que aprofito per a fer un incís respecte del que vam anar a veure perquè es tracta d'un espectacle extraordinari. 

Vam anar al teatre Lliure de Gràcia on es representa "El dia del Watusi" del grandíssim novel·lista, malauradament traspassat molt abans d'hora Francisco Casavella (va morir als 48 anys). Quan vaig llegir la trilogia, escrita entre el 2002 i el 2003 i formada per les novel·les: "Los juegos feroces", "Viento y joyas" y "El idioma imposible", vaig quedar tan enganxat com quan he llegit algunes altres obres mestres de la literatura, com em va passar amb "La plaça del Diamant" de la Mercè Rodoreda o "Cien años de soledad" d'en Gabriel García Márquez. La trilogia em va impactar i agradar tant que l'he llegit dues vegades (i en breu ho tornaré a fer una tercera vegada). 

L'obra (que dura -atenció- més de 4 hores), la porta a escena el director, actor i guionista català Iván Morales, en una adaptació molt fidel a la novel·la, des del 12 d'abril fins al 9 de maig amb totes les entrades exhaurides des de fa setmanes. Si la podeu repescar en alguna programació posterior o a YouTube us recomano que no us la perdeu, i si heu llegit la trilogia, aleshores no us la podeu perdre.

Tornant al fil del que vull explicar avui, vam passejar tranquil·lament pel barri de Gràcia per anar al teatre i em va impressionar la transformació del barri des que jo vivia a Barcelona (a la dècada dels 90) i anava de copes a la plaça del Sol o a la festa major d'estiu. El turisme transforma les ciutats, no hi ha dubte d'això, i no sempre per bé (he llegit fa poc que a Kyoto han tancat el barri de les Geishes al turisme degut a la pressió insoportable pels habitants del barri, per no parlar del fenòmen d'expulsió de residents que hi ha hagut els darrers 10 anys a Venècia, per a posar només dos exemples prou coneguts).

A un barri de Gràcia molt peatonalitzat s'hi barrejaven, dissabte a la tarda, locals (un terç, en un exercici d'estadística "de nas" sense cap mena de rigor), guiris, als que es detectava d'una hora lluny per vestimenta i l'inseparable "google maps" a la mà i les fotografies instagrameres a cada cantonada (un altre terç), i els expats, aquella fauna que se suposa que treballen a la ciutat per empreses no catalanes, que venen, s'instal·len a la ciutat, on s'hi estan de mitja uns 5 anys, amb salaris altíssims, fan pujar els lloguers, provoquen inflació als serveis, no fan el més mínim esforç per a aprendre una mica de Català i ni tan sols Castellà (es relacionen exclusivament en Anglès), i utilitzen tots els serveis que ofereix la ciutat sense pagar ni un euro d'impostos. 

El fenòmen expat a Barcelona està molt ben explicat pel periodista i escriptor Antonio Baños al llibre editat per Viena Edicions "Barcelona no té solució", de març de 2023 i que recomano, és tot un retrat (molt fidel) d'una Barcelona que a mi no m'agrada i a moltíssims barcelonins, tampoc. Baños calcula que a la ciutat hi viuen actualment de forma permanent uns 55.000 expatriats (poca broma) on han transformat la fesomia urbana del Poble Nou i parcialment la de Gràcia. 

De fet al Poble Nou, pràcticament han desaparegut tots els bars "convencionals", els de tota la vida. Ara només hi ha els regentats per xinesos (una altra plaga) i els regentats per guiris que donen serveis a expats en locals on ofereixen "brunchs" i mandangues veganes i ultravitamíniques a preus exorbitants. Passejar per determinades zones del Poble Nou et situa en algun indret híbrid indeterminat a cavall entre Escandinàvia, Holanda i Nova York. No hi ha supermercats "normals" ni perruqueries "normals" ni tan sols botigues "normals" tot està pensat per i per al expats i les seves rendes astronòmiques.

Avui a la feina, en una reunió amb un proveïdor de serveis gironí, tot parlant d'on dinava, m'ha explicat amb resignació que ja només es pot dinar a la riba dreta de l'Onyar, perquè a l'esquerra (Casc Antic), ja no hi queden establiments per als locals, només apartaments turístics ("ara molts dies vaig a dinar a casa", m'ha dit), restaurants per expats -molts relacionats amb el ciclisme (una plaga immensa)-, botigues de bicicletes i accessoris i supermercats per expats. Una senyora gran amiga seva, que viu al barri vell, li explicava fa uns dies que ha tancat la darrera perruqueria "normal" del barri i que ara mateix no sap on anar-se a pentinar-se.

Si això és progrés i qualitat de vida, que algú que hi entengui més que nosaltres, que baixi i ens ho expliqui.

Caminem cap a l'extinció

No paro de comprovar en tot allò que m'envolta, en el meu entorn personal i professional que l'estultícia humana no té límits. En aquesta cursa estúpida i innecessària cap al no res, es veuen fenòmens cada vegada més increïbles, però que paradoxalment cada cop ens prenem amb més normalitat. 

No deixa de ser-ne una causa la manca de pòsit cultural de una gran part de la població, aquella que no llegeix mai, la que només s'alimenta de la immediatesa i de les "fake news" o de les notícies no contrastades ni gens ni mica que volten per internet. En aquest sentit només posaré un parell d'exemples recents de la tonteria que ens envolta.

El primer té a veure amb la Setmana Santa. En una societat occidental completament secularitzada en la que l'església catòlica hi té un paper cada vegada més marginal, sobre tot si ho comparem amb com estàvem fa només 25 anys (tinc un nebot de catorze anys que no sap el parenostre, perquè a l'escola laica on estudia, no li han ensenyat, cosa que d'altra banda trobo completament normal, però no deixa de sobtar a molts de la nostre generació i generacions anteriors), aquesta festivitat, de marcat sentit religiós fa només uns quants anys, ha esdevingut una aturada de vacances entre el final d'hivern i el principi de la primavera, que per a molts -el que poden econòmicament- suposa una setmana sencera de vacances i tot el fervor religiós s'ha transformat en un fenòmen turístic de masses totalment desvinculat de cap mena de sentit espiritual.

Queden processons per tradició i perquè al capdavall el sentit religiós primigeni s'ha transformat en un reclam que atreu moltíssima gent i que acaba generant milers d'euros en ingressos turístics. 

Doncs en aquest context, aquest any per primera vegada he començat a rebre (prometo que no exagero) correus electrònics i whatsApps de felicitació de la Setmana Santa. Ja no n'hi havia prou en felicitar el Nadal, després va ser el Thanksgiving dels nassos, més tard, el Black Friday, i ara, ara, la Setmana Santa.

Fa uns dies em van arribar de proveïdors xinesos i pakistanesos (comprensible perquè aquests per tal de vendre són capaços de lliurar el seu cos al diable), però el dimecres, en vaig rebre dos de proveïdors catalans. I això sí que no. Si ja m'emprenya rebre "felicitacions" de Nadal i Cap d'Any, es poden imaginar la meva estupefacció en rebre aquella escombraria en forma de correu. Un motiu seriós de revisió de la política de proveïdors i qüestionar-ne la continuïtat dels que no reuneixen les condicions mínimes de deontologia i sentit comú. 

I la segona. L'altre dia, de vacances per terres valencianes amb la família, l'Adrià em va fer sentir una part d'un podcast on uns individus (no en vaig arribar a copsar la filiació) entrevisten un fenòmen de les xarxes que es diu Amadeo Llados. Segur que alguns de Vostès n'han sentit parlar. Aquest paio és un xicot de 32 anys, instal·lat a Miami, amb el cos completament tatuat, amb el cabell tenyit de ros platí, amb fundes de dents postisses i blanquejades, que passeja una sudamericana de pits voluminosos (a la que anomena "mi amor") i que presumeix d'haver-se fet milionari en cinc o sis anys.

Doncs aquest perla, que sembla que s'ha fet ric amb les seves classes de fitness on line (no li trec el mèrit per això), abomina públicament dels estudis universitaris, dels que estan grassos i dels que són pobres. Presumeix d'haver deixat les drogues i l'alcohol (després d'haver-s'ho fumat tot, esnifat tot i begut tot), de llevar-se a les 5 del matí cada dia, de fer molt d'esport, de menjar molt sà i de despreciar els que no valoren els diners i el culte al cos. Es vanta de tenir dos Lamborghinis, que ell anomena col·loquialment "Lambos", rellotges de luxe i de guanyar 600.000 dòlars al mes. Un exemple d'estultícia elevada al cub. En un moment donat de l'entrevista (i després vaig ser incapaç de continuar escoltant) va dir que des que va començar a llegir llibres i que això li ha canviat la perspectiva de moltes coses. Un dels seus mestres, continuava, era el gran filòsof GREC (prometo que ho va dir), Marc Aureli. Òbviament, els suposats periodistes que l'entrevistaven tenien tanta feina en eixugar-se les baballes que no van ser capaços de dir-li que Marc Aureli era romà.

Així ens va. I ens queixem dels nostres polítics. No són altra cosa que un reflex del que passa a la nostra societat, cada vegada més nihilista.

Vinicius: "Teatro del bueno"

L'espectacle "Vinicius" durant la roda de premsa un dia abans del partit amistós entre les seleccions d'Espanya i el Brasil "contra el racisme" em va semblar lamentable. Una veritable vergonya.

Les llàgrimes de cocodril que va vessar a la part final de la roda de premsa on suposadament es va "emocionar" en parlar de com l'afecten els insults que li profereixen des d'alguns estadis en els que va a jugar són un escàndol d'hipocresia.

Al tal Vinicius no se'l xiula ni se l'escridassa per ser negre. No. De cap de les maneres. De negres com ell n'hi ha un fotimer a la lliga espanyola, i resulta que no hi ha ningú que es queixi d'insults racistes (al menys com a norma general). No serà que no hi hagi jugadors de pell fosca al Barça per exemple. Sense anar més lluny Lamine Llamal,  Jules Koundé o Alexandre Balde. I no tinc constància, o al menys a mi no em sona que cap dels tres jugadors s'hagin queixat mai d'insults racistes. Normal que no es queixin. Senzillament és que es tracta d'esportistes corrents, bons però corrents.

Si en comptes de ser jugadors de futbol discrets, intel·ligents i humils fossin arrogants, provocadors i xulangues, és raonablement probable  que algun descerebrat els insultés i aprofités la situació per a practicar racisme de grada de futbol.

El senyor Vinicius però, no és escridassat ni insultat per ser negre, ho és per ser idiota (qualificatiu que es podria aplicar de forma força generalitzada a molts personatges mediàtics, malauradament).

I que aquest penques estúpid i provocador tingui la barra de dir que, com a conseqüència dels insults racistes ha pensat deixar el futbol espanyol, és de traca i mocador. 

Un tipus que cobra 20,83 milions d'euros bruts per temporada (uns 10 milions nets), que tingui la barra de plorar per dir, ai las, que ha pensat deixar Espanya, però que s'eixuga la llagrimeta immediatament i continua jugant al Madrid, em provoca autèntica repulsió.

I un punt de fàstic també, per què no reconèixer-ho. He d'admetre que ja estic tip de parlar amb correcció política. Atenció, mai de la vida em farà fàstic ningú pel color de la seva pell (mostra supina d'estultícia) sinó per la seva actitud davant la vida. Em fa molt fàstic un tal José Maria Aznar (aquests dies té un gran imitador, Vladimir Putin, que nega la major de l'atemptat de Moscou i continua en la línia d'investigació de la "banda terrorista ETA", Vostès ja m'entenen), o Santiago Abascal, o la Sílvia Orriols, per a citar tres xenòfobs, ja que parlem de racisme, però tots tres personatges són blancs com el paper de fumar.

Li diria a Vinicius, si em volgués escoltar el consell, que es vagi buscant un altre club, per a plorar i seguir cobrant molts calers, perquè quan s'hagi de fer lloc per a instal·lar a la plantilla del Real Madrid a Mbabé, l'ésser superior no tindrà cap remordiment en fer-lo fora. Sinó, temps al temps. L'Olimpic de Miami sembla que està especialitzat en contractar velles glòries. Com a mínim, prometo investigar-ho.

Quan violar una noia surt barat

Sóc des de fa dies als Estats Units per raons professionals i per tant no segueixo com de costum l'actualitat de les nostres terres, però el divendres em va saltar una notícia del diari Ara al mòbil que em va deixar força glaçat. Després de complir un quart de la pena imposada, el futbolista Dani Alves pot sortir de la presó pagant una fiança d'un milió d'euros.

És del tot legal, segons he llegit, ja que la sentència no és ferma i el condemnat ha complert ja 14 mesos a la presó, però em sembla del tot il·legítim. De fet, no em sembla només il·legítim sinó que ho trobo un escàndol de proporcions majúscules. La mesura cautelar de retirada dels seus passaports brasiler i espanyol estan pensades per a impedir una possible fugida de l'estat però vist com funciona la justícia i la policia no em semblaria gens improbable que Alves provés de fugir de la justícia espanyola.

De fet, té recursos econòmics més que suficients a Mèxic i al Brasil per a poder viure tranquil·lament amagat amb una altra personalitat durant molt de temps o fins i tot la resta de la seva vida, no oblidem que a la seva edat, 40 anys, la seva carrera professional com a futbolista està pràcticament acabada. No seria el primer cas. De fet, en tenim un exemple molt recent, el cas d'un altre miserable, Luís Rubiales, per a qui la fiscalia va dictar ordre d'arrest la setmana passada arrel d'una investigació per a presumptes irregularitats del contracte de la FEF amb Aràbia Saudí per a la celebració de la Supercopa d'Espanya. El senyor Rubiales es troba instal·lat a la República Dominicana des de fa un temps, i segons he llegit en algun mitjà, no se'l veu amb gaires ganes de tornar a Espanya, on seria arrestat immediatament només d'aterrar a Barajas.

Afortunadament, sembla que per a Dani Alves no és tan senzill aconseguir aquest milió d'euros (una cosa inaudita després dels diners que ha arribat a guanyar com a futbolista, el que també demostra que a més a més de violador, és un descerebrat que deu haver gastat a cor que vols), la qual cosa ha impedit que pogués sortir la setmana passada (contra dipòsit de la fiança per aquest import podria haver deixat la presó el mateix divendres). El pare de Neymar  Jr. li va prestar els 150.000 euros que es van lliurar com a compensació a la víctima i que van contribuir a minorar el total de condemna, però aquest segon import, que en principi semblava que també li prestaria, no els ha acabat prestant després del rebombori i les protestes que hi ha hagut al Brasil quan s'ha sabut que Alves podria sortir amb llibertat amb fiança.

Jo tinc clar -com més gran em faig més clar ho veig- que la justícia no és igual per a tothom (que li preguntin sino al Borbó emèrit o a tants d'altes implicats en afers de corrupció com Correa -condemnat el 2017 a 13 anys de presó però amb permís penitenciari des de 2021-, o a Francisco Camps, Costa, Eduardo Zaplana, o Jordi Pujol Ferrussola, entre d'altres), però en casos de violació, el greuge és encara més gran, si hom té la percepció (que potser no es correspon a la realitat penal) que el fet que el condemnat sigui famós i sigui econòmicament solvent (o en disposició d'aconseguir amb els diners de la fiança amb una facilitat que la immensa majoria de mortals no tenen) li dona avantatges respecte a la resta de mortals.

Segueixo sense entendre, malgrat la revisió al codi penal de les condemnes per violació arran de la famosa llei del "només sí és si", per què les violacions a Espanya surten tan barates. Jo nego la major. No em sembla de justícia que malgrat la reforma del codi penal, una agressió sexual es castigui només amb una pena de presó de un a quatre anys.

Una justícia i un codi penal tan laxes fan que el carrer estigui ple de delinqüents reincidents (en particular els responsables de furts i robatoris i també de violadors) i que no sembla que hi hagi un clam ni popular ni entre els governants, per a canviar les lleis. He llegit en algun lloc "res no canvia si res no canvia" i efectivament és així.

La violació, que em sembla personalment un crim d'una barbàrie i uns falta d'humanitat esgarrifoses i injustificables, a Espanya surt terriblement barata, i no només això sinó que, a més a més, si la condemna no és ferma - i ja sabem de la lentitud de la justícia espanyola excepte si es tracta d'independentistes catalans- si hom té diners encara surt a més bon preu, com al mercat de Calaf, ja que després de complir una quarta part de la condemna, només calen calers per a poder sortir de la presó, i ens quedem tan amples.

Com Hamlet va exclamar, hi ha quelcom de podrit, i no és precisament en el Regne de Dinamarca sinó al Sud dels Pirineus.

Sóc més de Salvador Espriu que de Pere Quart

Si per una fortuna de l'atzar o alguna concatenació de circumstàncies astrals algun lector amb menys de, posem, una trentena d'anys, entrés per error en aquest blog i llegís el títol, segurament en tornaria a sortir, esverat, perquè podria arribar a pensar que estic parlant de polítics o de membres d'algun consell d'administració d'una cotitzada a l'IBEX 35. Fins i tot, podria a arribar a pensar que són dos jugadors de futbol del segle passat, perquè vist com està el percal educatiu, dubto que sàpiguen de qui es tracta. 

I veient les misèries dels nostres polítics (és una manera d'escriure, ja que jo no els considero "meus", malgrat que, malauradament contribueixo a pagar-los el salari amb els meus impostos) no puc més que declarar-me fan absolut de Salvador Espriu, aquell grandíssim poeta que va escriure, entre moltes altres obres mestres "Assaig de càntic en el temple" del seu llibre de poemes "El caminant i el mur".

En aquest poema, Espriu, fi observador del poble i de la gent entre els que vivia i bon antropòleg social, començava el seu assaig amb el següent vers: "Oh, que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra, / i com m'agradaria d'allunyar-me'n / nord enllà, / on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç!".

De gairebé tothom de la nostra edat és coneguda la rèplica a aquest poema que va fer Pere Quart (Joan Oliver) molts anys després en el seu "Assaig de plagi a la taverna", en el que defensa les virtuts de la terra, de Catalunya.

Doncs a l'admirat Pere Quart li diria, si pogués, que els nostres polítics no són ni nets, ni nobles, ni cults, ni rics, ni lliures, i per descomptat, no són ni desvetllats ni feliços.

La pantomima dels Comuns, que han deixat d'aprovar un pressupost per encara no se sap ben bé què, perquè si el seu nivell d'estultícia implica fer caure un govern per una futilitat com el Hard-Rock Cafè, més val que s'ho facin mirar. Posats a ser coherents haurien d'avocar per tirar a terra la majoria de construccions de la costa catalana, començant per Platja d'Aro i Lloret de Mar, seguint per Salou, Cambrils i un nombre incomptable de desgràcies ja fetes, malauradament. No vindrà d'una més, en un terreny que, al cim, és un erm.

L'oportunisme dels Socialistes, que després de les primeres enquestes del CEO (i en devien tenir de prèvies), es freguen les mans sabent-se guanyadors, per esdevenir una sucursal del socialisme de Madrid durant quatre anys (amb l'ajut dels Comuns, i qui sap? potser d'ERC).

La mediocritat d'ERC que més que governar ha donat la sensació (més sensació que no pas realitat, però això és el que la gent percep) que actuava com una gestoria de barriada. De veritat que des de 2021 no han pogut fer res més per a preparar-se contra una sequera que està esdevenint crònica? No s'ha pogut fer res més per a millorar Ensenyament? El fiasco a les presos catalanes tot just apareix aquests dies? I així en un incomptable número de temes. No som independents, però tenim una raonablement gran capacitat de gestió, però és clar, això requereix un cert talent..(ull, que no dic que els altres ho facin millor, per exemple el Madrid de la intel·lectual...-excepció feta dels bascos, que aquests sí que van a la seva i governen de veritat-).

I després hi ha l'escàndol -per a mi, naturalment que tothom pensi com vulgui, només faltaria- de la pallassada permanent del de la República Independent de Casa Meva (ai no! que això té el copyright d'IKEA..). De la república de piruleta de Waterloo. Ahir a Elna, congregant mil persones per a dir obvietats que farien avergonyir una persona que en tingui poca. Si tan valent és (que no) que hagués passat per la presó com van fer molts dels seus i d'Esquerra Republicana. Per què li ha servit tota la papanotxada? Doncs per viure 7 anys de la moma del consell de la república. El pitjor del cas és que continua amb la retòrica grandiloqüent i èpica de la confrontació intel·ligent. Espero poder entendre-ho algun dia.

Em fa gràcia que, i ara torno a Salvador Espriu, anirem unes eleccions el 12 de maig que ens donaran uns resultats molt semblants als que hi ha avui, cinc escons amunt, cinc escons avall.

I veurem si el senyor Puigdemont, que viu Nord enllà, tindrà el coratge de tornar per a ser candidat i fer campanya a aquesta covarda, vella i tan salvatge terra que es diu Catalunya.

Si ara tingués trenta anys, seria jo qui m'aniria Nord enllà.